Project Description
Objectius
L’activitat pretén ajudar a:
• conèixer els principals sistemes de pesca
• entendre els diferents impactes de les tècniques de pesca sobre les poblacions de peixos
• comprendre i interpretar els possibles efectes de les taxes de captures en relació amb la taxa de creixement dels peixos i de les poblacions
• entendre els límits d’un recurs renovable.
Activitat
Pescant faves, mongetes, cigrons o llenties en una capsa de sabates, els participants investiguen l’evolució de la pesca i els efectes dels canvis tecnològics sobre les poblacions de peixos.
Informació
La descoberta i comprensió del mar és un procés recent, i és que la vida de la majoria de les persones ha transcorregut molt més mirant terra endins que no pas mar enllà. Però això no vol dir que no ens hagin d’inquietar problemes com la contaminació de les aigües, la disminució de la pesca, el declivi de balenes i cetacis, o la destrucció dels esculls de coral i del litoral en general, que amenacen el potencial de recursos naturals que el mar pot oferir. Poques vegades pensem que tota l’aigua que circula per la terra acaba al mar i que l’aire contaminat acaba dipositant-se sobre la superfície marina. A diferència dels ecosistemes terrestres, els sistemes oceànics estan formats per comunitats d’éssers vius, o bé pràcticament microscòpics o prou dispersos perquè no siguin fàcilment visibles. Adonar-se que el mar és ple d’éssers vius és el primer pas per no viure-hi d’esquena.
Al voltant d’un 50% de la població mundial habita a la zona costanera dels continents (menys de 50 km de la costa). La seva economia es basa en la pesca en un 44%, i són els primers afectats per la creixent degradació marina.
L’extracció de recursos alimentaris del mar encara es realitza de manera indiscriminada. L’abús d’aquesta forma d’explotació ha conduït a la devastació dels grans bancs pesquers. Prop de dues terceres parts dels principals estocs de peix del món es pesquen anant més enllà de la capacitat d’aquestes pesqueries, mentre que un altre 10 % s’ha explotat tant que les poblacions trigaran anys a recuperar-se. Tanmateix, la majoria de les pesqueries d’arreu del món corren el perill d’un seriós esgotament. Les senyals d’alarma són que 11 de les 15 àrees de pesca més importants i el 69 % de les espècies de peix més importants estan disminuint i necessiten una urgent gestió.
La pesca és una recol·lecció de la productivitat natural, és com collir sense haver de sembrar, per això les captures no poden ser superiors a la capacitat de renovació de les poblacions naturals. En línies generals, el rendiment òptim d’una pesqueria s’obté quan la població de l’espècie explotada es manté entre el 60 i el 70% de la màxima possible. Això representa un esforç mitjà de pesca i una població indefinidament estable, és a dir, un recurs renovable.
A més a més, algunes espècies de peix i el marisc en general han esdevingut productes de luxe que les grans flotes pesqueres ens posen a disposició, sense que puguem imaginar els greuges ambientals que estan causant. Mètodes de pesca com el ròssec o les xarxes a la deriva provoquen una captura indiscriminada que obliga a llençar, a vegades, fins a un 70% de la captura. Al Carib, la pesca de ròssec de gambes provoca que per cada quilo de gamba capturada es llencin 13 kg de peix sense valor comercial, però amb un alt valor ecològic.
També cal tenir en compte que sovint la pesca d’una determinada espècie comporta efectes devastadors per a d’altres. Un exemple que cal considerar és la devastació de dofins atrapats a les xarxes tonyineres: només en el Pacífic n’han mort 7 milions en els darrers 40 anys. La sobrepesca apareix quan el peix es converteix en una mercaderia de gran valor econòmic per a l’explotació i els pescadors no resisteixen la temptació d’extreure’n més del que permet la proporció d’autorenovació. El problema rau en el fet que cada cop s’apliquen tecnologies més eficients per pescar: vaixells més segurs equipats amb sonars, telecomunicacions, posicionament per satèl·lit, xarxes més resistents i més llargues, tancs de refrigeració, sales de processament del peix, suport aeri, etc. La sobreexplotació compromet l’existència del peix: és com matar la gallina dels ous d’or. Per aquest motiu s’han de replantejar els objectius d’aquesta activitat econòmica i passar a practicar-la de manera sostenible, és a dir, amb limitacions en les captures, àrees de pesca, ús de tecnologies adequades, criteris de consum, etc.
El peix constitueix el 30 % de les proteïnes que ingereixen uns 1.000 milions de persones, encara que en termes globals aquesta xifra baixa al 6 %. La captura de peix al món, actualment, en termes globals és inferior als 14,2 kg per persona anuals, tot i que en el món industrialitzat la xifra és de 24 kg. Per això l’aqüicultura es perfila com una fórmula per poder obtenir peix sense malmetre les poblacions naturals. Malauradament, l’aqüicultura és una activitat que degrada enormement la línia de costa i en especial els aiguamolls litorals.