Project Description
Objectius
L’activitat pretén ajudar a:
• entendre que hi ha una regulació tèrmica en el planeta i comprendre que el CO2 té un paper important en aquesta regulació
• identificar les fonts emissores de CO2
• entendre que l’augment del CO2 pot fer variar les condicions climàtiques
• discutir els possibles efectes del canvi climàtic.
Activitat
Es tracta de simular un debat «calent», un enfrontament entre grups ecologistes on es contrasten consignes fonamentades i no fonamentades sobre el diòxid de carboni (CO2), l’efecte hivernacle i el canvi climàtic; alhora es proposa als participants que també contrastin les seves idees, i expressin i argumentin les seves opinions.
Informació
La vida a la Terra no existiria sense l’atmosfera, la «manta invisible» d’aire que ens envolta i que fa possible el manteniment d’unes temperatures confortables per a la vida (15°C de mitjana). Si no hi fos, la temperatura mitjana del planeta seria de 18 graus sota zero, amb dies tòrrids a centenars de graus centígrads i nits de fredor absoluta, com una versió ampliada del que passa a la Lluna.
Aquest procés de regulació tèrmica, conegut com a «efecte hivernacle», es deu a la capacitat que té el CO2 (i també el vapor d’aigua i d’altres gasos, com el metà, l’òxid nitrós N2O, i els halocarbons) de retenir part de la calor emesa pel Sol, i que és reflectida per la Terra. El CO2 funciona com un vidre, que permet l’entrada de la llum però que reté la calor, un fenomen que qualsevol pot comprovar visitant un hivernacle o bé, de manera més quotidiana, deixant un cotxe tancat i aparcat al sol, durant unes hores.
El CO2 és un compost gasós format per carboni i oxigen, i és emès a l’aire com a subproducte de la respiració dels éssers vius i en totes les combustions. També se n’emet en els processos de putrefacció i en les erupcions volcàniques. El carboni es pot trobar «fixat» en estructures líquides i sòlides; es dissol en l’aigua dels oceans i forma part de les roques calcàries i de les cèl·lules de totes les plantes i els animals, a més de constituir-ne els ossos i les closques. Dos importants «magatzems» de diòxid de carboni són els oceans i els boscos; per això, si els boscos es destrueixen, disminueix la quantitat de carboni fixat pels vegetals. Grans quantitats de carboni es troben fixades en els carbons i el petroli, que són dipòsits d’organismes fòssils. Quan els cremem, alliberem el CO2 a l’atmosfera.
El procés de regulació de la temperatura del planeta depèn en part de la proporció entre la quantitat de CO2 existent a l’atmosfera i la que està «fixada» en els organismes vius o fossilitzats, o bé dissolta en els oceans. Quan augmenta la quantitat de CO2 a l’atmosfera, augmenta la temperatura del planeta; quan disminueix el CO2 de l’aire, la Terra es refreda. La concentració de CO2 a l’atmosfera s’havia mantingut més o menys fixa (0,03%) en els darrers 10.000 anys, però està augmentant des dels inicis de la industrialització a causa, sobretot, del consum de combustibles fòssils. Es calcula que la concentració es podrà haver doblat abans del 2050. Aquesta quantitat de CO2 atmosfèric pot produir un escalfament global d’uns dos o tres graus de temperatura (5-6°C als pols i 1°C a l’equador). És per això que ha començat a preocupar-nos un gas incolor, inodor i innocu en ell mateix. Cal recordar que el CO2 no és pas tòxic, sinó que es troba en l’aire que respirem, i l’utilitzem normalment en l’aigua mineral i les begudes refrescants.
Hem de tenir present que altres gasos d’efecte hivernacle també estan augmentant: el metà, com a conseqüència de la descomposició de la matèria orgànica en ambients pobres en oxigen (cicle digestiu del bestiar, determinats cultius, dipòsits controlats,…), l’òxid nitrós s’allibera per la degradació de fertilitzants nitrogenats i dels excrements del bestiar, els hidrofluorocarbonats (HFC) i els perfluorocarbonats (PFC) que s’utilitzen com a substituts de les substàncies que esgoten la capa d’ozó, com els clorofluorocarbonats (CFC) que s’estan eliminant gradualment en el marc del Protocol de Montreal i l’hexafluorur de sofre (SF6), utilitzat en alguns processos industrials i equips elèctrics.
Els efectes del canvi climàtic encara no es poden preveure amb exactitud, però el ventall de possibilitats (augment del nivell dels mars, canvis a les àrees agrícoles i en la producció d’aliments, fusió dels casquets polars i altres alteracions) és prou important per actuar amb prudència i cercar alternatives. Les solucions efectives ens impliquen a tots.
Aquests canvis globals en el planeta afectaran de manera important a la salut i la qualitat de vida dels seus habitants. L’augment de les temperatures extremes poden donar augments de la mortalitat prematura, sobretot de les persones més vulnerables: gent gran, nens i malalts crònics. La disminució de la producció d’aliments degut a la pèrdua de terres de conreu, la disminució dels recursos hídrics, la salinització i l’augment de la temperatura del mar afectaran la nutrició de moltes persones. Els episodis climàtics extraordinaris comportaran catàstrofes humanes. L’augment del nivell de l’aigua de mar produirà una pèrdua de terres i desplaçaments de grans nuclis de població. Finalment, la disminució de la capa d’ozó (O3) estratosfèric provocarà més riscos de càncers.
En aquest sentit, l’any 1997 es va signar el Protocol de Kyoto, un acord internacional pel qual els estats es comprometien a assolir entre els anys 2008 i 2012 una disminució global de les emissions de gasos d’efecte hivernacle del 5% respecte als valors del 1990. Amb aquesta reducció es volia posar fre al canvi climàtic originat per l’ús de combustibles fòssils, i que en unes poques dècades pot produir, entre d’altres efectes, un escalfament del planeta, un augment de fenòmens climàtics i meteorologies extrems, un ascens del nivell del mar, i grans pèrdues econòmiques i ambientals.
El Protocol entrà en vigor el 16 de febrer de 2005, un cop ratificat per un mínim de 55 estats, representant almenys un 55% de les emissions de diòxid de carboni corresponents a l’any 1990. La negativa a ratificar-lo dels Estats Units, i les reticències d’altres grans emissors de CO2, com Rússia o japó, han endarrerit la seva aplicació.
Altres documents
