Project Description
Objectius
L’activitat pretén ajudar a:
• conèixer els factors limitants que influeixen sobre la població d’ocells aquàtics migradors
• descriure els efectes de la disminució i de la degradació dels hàbitats sobre les poblacions d’ocells aquàtics migradors
• treure conclusions sobre la importància de mantenir aiguamolls arreu del món, ja que els ocells necessiten hàbitats adequats tant en el lloc d’hivernada com en el d’estiueig.
Activitat
Els nois i noies fan d’ocells aquàtics que es desplacen entre el seu lloc de nidificació i els seus llocs d’hivernada i que són sotmesos a riscos en els dos indrets i durant el trajecte. D’una manera dinàmica descobreixen alguns dels principals factors que incideixen en la supervivència de poblacions d’ocells migradors.
Informació
La migració és un tema fascinant. Milions d’ocells travessen països i continents sencers i van a parar al lloc precís que han escollit per hivernar o per estiuejar. N’hi ha que viatgen de dia, altres de nit, n’hi ha que paren sovint a descansar, n’hi ha que fan tirades llarguíssimes, n’hi ha que van en grups nombrosos, n’hi ha que van en grups reduïts… Però gairebé tots aconsegueixen sorprenentment l’objectiu proposat.
No sabem amb certesa com s’ho fan, com es guien; els científics creuen que alguns ho fan pel sol, d’altres per les estrelles; potser per l’olfacte, potser pel camp magnètic de la terra, potser pel relleu… El que sembla, però, més probable és que els animals migradors utilitzin una combinació de mitjans per guiar-se en els seus desplaçaments.
La majoria d’ocells migradors d’Europa passen l’hivern a l’Àfrica. Hi ha algunes espècies que segueixen una ruta atlàntica per l’oest del continent i s’aturen a reposar forces en illes i illots. Però la majoria viatgen pel continent on és molt més fàcil de trobar llocs de refugi i descans: el principal obstacle que se’ls presenta és haver de travessar el Mediterrani i els diversos itineraris busquen els passos més fàcils. Dues rutes el travessen per l’estret de Gibraltar, una procedent del centre de la península Ibèrica i una altra que recorre el seu litoral mediterrani. Una ruta molt «directa» és la que discorre per l’illa de Còrsega i la de Cerdenya, que serveix de pont fins a Tunísia. També comparteixen l’estratègia del pont dues rutes més: la que travessa part de la península Itàlica i l’illa de Sicília, i la que passa pels Balcans i Grècia. Queda finalment la ruta més oriental, que no creua el Mediterrani, sinó que el voreja per Turquia i Israel.
Un dels grups migradors més interessants són els ocells aquàtics, és a dir, aquells que viuen en medis on l’aigua hi té un paper predominant, especialment en llacunes i aiguamolls litorals. Ànecs, fotges, bernats pescaires, flamencs i un llarguíssim etcètera estan vinculats a aquests ambients i els necessiten, no solament per criar, nidificar o hivernar, sinó també per «fer escala» durant la migració. La destrucció d’aquests hàbitats constitueix una de les grans amenaces per a aquestes espècies i pot passar que la desaparició d’uns petits marjals, que a primer com d’ull ens haurien semblat irrellevants, pot comprometre el futur d’una determinada espècie. El menyspreu de les zones humides i pantanoses ve de lluny i és degut al fet de ser considerades com a espais insalubres i poc aptes per a l’agricultura. Per això es dessecaven sempre que era possible. Quan les terres planes veïnes, fèrtils i ben comunicades, s’han omplert de població, de cultius i d’altres activitats humanes, aquest procés s’ha dut a terme a gran escala: les possibilitats de bombeig d’aigua, la implantació industrial i l’increment de l’activitat turística han accelerat aquest procés, de manera que les zones humides litorals han reduït dràsticament la seva superfície. Això, unit a la cacera comercial o esportiva i als problemes derivats de la contaminació, ha posat en perill moltes espècies d’ocells aquàtics.
Pel que fa a les possibilitats de supervivència, els estudiosos cataloguen les espècies en quatre apartats: no amenaçades, vulnerables, rares i en perill. Fent una tria de les espècies més significatives de les que transiten pel nostre país, podem esmentar, entre les no amenaçades, el corb marí gran, el martinet blanc i la picardona. Com a espècies vulnerables, esmentem l’arpella, l’agró roig i l’oca salvatge; entre les rares, el cabussó collnegre, l’oca riallera i la gavina corsa. Finalment, el capó reial i l’àguila pescadora estan en perill d’extinció. Els organismes públics han anat prenent consciència de la importància de les terres humides per a la fauna, i han començat a aplicar mesures per conservar-les: un estatut de parc o d’espai natural protegit és en molts casos un instrument prou eficaç. Això és una necessitat urgent a les terres catalanes, pel litoral de les quals circula una de les rutes migratòries abans esmentades: alguns dels paratges més importants (aiguamolls de l’Alt Empordà, Delta de l’Ebre, Albufera de València) ja gaudeixen de lleis de protecció, però no seria debades intensificar-ne les mesures i fer-les extensives a altres espais. Cal dir, d’altra banda, que també són vigents diversos convenis internacionals que protegeixen no sols determinades espècies, sinó les mateixes àrees humides. Acabarem recordant que hi ha encara altres problemes que afecten els ocells aquàtics (malalties, depredadors naturals, variacions climàtiques, etc.). De totes maneres, és durant la migració quan es veuen sotmesos a la majoria de riscs.
Altres documents
